un cap de setmana Polaroid (II)

Un parell de dies immortalitzant els moments desitjats a l’instant a través de les càmeres instantànies Polaroid, cedides per la botiga Chandal. Com vam comentar fa una setmana, vam passar un cap de setmana Polaroid, gastant pel·lícules instantànies amb dues càmeres de segona mà realment molt interessants.

Les càmeres eren: una Polaroid Image Elite (amb una pel·lícula color Softtone que oferia tons suaus i a l’estil antic; ISO 640); i una Polaroid Automatic 103 (amb una pel·lícula “Type 100” 664 blanc i negre; ISO 100). En el cas de la pel·lícula color, els resultats no van ser ni de bon tros un fracàs, però estem molt més contents i orgullosos dels segons resultats: unes fotografies amb gran detall (gràcies a l’ISO) i un contrast prou marcat.

La Polaroid Image Elite treu les fotografies a l’instant, per la part anterior de la càmera (com les típiques Polaroid 600). Per contra, l’Automatic no treu les fotografies a l’instant sinó que a través d’estirar dues llengüetes s’obtenen negatiu i positiu junts. Aquests es separen després d’un cert temps que depèn de la temperatura ambient.

Per exemplificar aquest procés us adjuntem un stop motion (Nota: el vídeo no mostra ni el moment de disparar la foto, ni el temps d’espera a l’hora de separar positiu i negatiu):

Finalment, tres fotografies realitzades amb l’Automatic, fetes durant el cap de setmana Polaroid:

Raph rambla Barcelona

Nu Barcelona

La Pedrera (Barcelona)

canviant objectius

Com ja vam comentar anteriorment, les càmeres rèflex es caracteritzen pel visor que porta el seu nom: el visor rèflex que, mitjançant un mirall incorporat dins del cos de la càmera permet desviar la llum que entra per l'objectiu fins a un visor que permet composar l'escena amb el màxim confort. Tot i això, la gran majoria de les rèflex presenten un altre avantatge molt important: la possibilitat d'intercanviar els objectius.

La majoria de les càmeres compactes d'avui en dia solen disposar d'un únic objectiu, normalment de tipus zoom, que cobreix les focals més utilitzades; des de el gran angular fins al teleobjectiu. Aleshores, quin avantatge suposa la possibilitat d'utilizar diversos objectius?

Primerament, cal recordar que els zooms no són, en general, els objectius de més gran qualitat des d'un punt de vista òptic, ja que la seva construcció és sempre un compromís: com més lluminós sigui, més grans seran les seves dimensions i més costós serà de fabricar. Així doncs, els zooms de reduïdes dimensions que trobem a la majoria de les càmeres compactes digitals són normalment poc lluminosos.

D'una altra banda, cada grup de distàncies focals (angulars, estàndards o teles) solen tenir les seves particularitats òptiques (no es busca el mateix per cada un d'ells): construir un objectiu específic per una distància focal permet aconseguir el màxim rendiment per cada un d'ells. D’aquesta manera, si disposem de diversos objectius, podrem treure el millor partit de cada situació fotografiada.

Evidentment, disposar de diversos objectius implica augmentar el pes i el volum del nostre l'equip fotogràfic; però si disposem d'una càmera rèflex, de dimensions ja considerablement prou grans de per sí, incloure un o dos objectius estarà totalment justificat. Al contrari, disposar d'una càmera amb objectius intercanviables i tenir un únic objectiu (probablement un zoom) vol dir no treure profit del nostre sistema.

I quins són els objectius a tenir en compte? L’elecció d'un o altre dependrà, en gran mesura, de les necessitats específiques de cadascú i del tipus de fotografia que practica. Tot i això, es poden establir unes recomanacions bàsiques:

• Objectiu estàndard. Utilitzat en la gran majoria de les situacions, amb una camp de visió similar al de l'ull humà.
• Objectiu angular (focal < estàndard). Utilitzat típicament per paisatges o arquitectura.
• Objectiu tele (focal > estàndard). Utilitzat normalment per retrat (tele curt) o per fotografia de natura (tele llarg)
• Objectius específics, com els macro o els “descentrables” (tilt-shift).

En aquest enllaç podreu trobar un simulador de l'angle de visió que podeu obtenir per cada distància focal.

composar: tot un art (II)

Seguint amb els aspectes a tenir en compte abans de disparar una fotografia; continuem:

• Amb les càmeres rèflex ens serà més fàcil composar, molt millor que no pas amb les càmeres telemètriques per exemple.

• El centre d’interès, allò que volem que es vegi només de donar el primer cop d’ull a la nostra imatge, no té perquè estar situat al centre de l’enquadrament, així com tampoc ha de ser el que ocupi més.

• Desenfocament del fons (respecte a l’objecte que volem destacar), així com també desenfocament del primer pla; tot deixant l'element del mig enfocat: li donarem molta més força.

• Quan fem fotos a persones o animals, pararem atenció en enfocar als ulls del subjecte; més que no pas a alguna altra part.

• Buscarem un punt de vista diferent al natural, així com un picat o un contrapicat, per tal de canviar una mica i donar un aire diferent a les nostres fotografies.

• La mirada de l’espectador segueix la direcció de les línies que té la nostra fotografia; per això les hem de tenir molt presents i no ens han de permetre que desviem la mirada a una part de la fotografia que no veiem. Destacar les línies convergents, les quals donen profunditat a la imatge.

• Jugar amb la direcció dels objectes fotografiats; ja que, aquest fet pot donar il·lusió de moviment. Estem parlant tant de direcció real (una persona que camina), com d’una mirada, de la posició d’un objecte encarat cap a un costat o un altre, etc. Hem d’anar en compte, però, que tots aquests moviments i mirades no se’n vagin de la fotografia.

• Els patrons de repetició són agradables a la vista, com ara un conjunt de finestres d’un edifici, una terrassa d’un bar amb les taules i cadires en punt de vista picat, ocells volant que creen formes, etc. A l’ull humà, però, les agrupacions imparells sempre li seran millors; especialment les de grups de tres.

• Un enquadrament subjectiu, provinent del món cinematogràfic, és el de tallar el cap a les persones o objectes fotografiats, de manera que no deixem aire superior.

Finalment, un exemple que mostra dos dels punts anteriors: l'enfocament dels ulls del subjecte i l'enquadre subjectiu del món cinematogràfic de tallar la part superior sense deixar aire:

gat

Amb tots aquests apunts d’avui, sumats amb els d’ahir, podem assegurar que composar és tot un art!

composar: tot un art (I)

L’ull humà percep les imatges d’una manera o d’una altra a través de la composició. La col·locació dels objectes/subjectes, els contrastos, els colors, les perspectives, els enquadraments, els enfocaments, etc. són alguns dels aspectes que hem de tenir molt presents a l’hora de fer les nostres fotografies.

És important saber composar per poder aconseguir el que volem transmetre. És tan important que aquest tema el separarem en dues entrades del bloc per tal de poder aprofundir més en algun dels punts. El que explicarem són algunes de les “regles” més importants a seguir; i que, tot i que sempre hi ha excepcions, les hem de conèixer.

• La primera regla, i més important, és la regla dels terços; la qual forma una quadrícula imaginària de 3x3 a la nostra fotografia i divideix la imatge en tres terços; verticals i horitzontals. Les quatre interseccions de les diferents línies marquen els punts forts; lloc on haurem de col·locar el punt d’interès de la nostra captura. Si ens trobem el cas que els punts d’interès són dos, haurem de buscar dos punts forts oposats, de manera que aquests formin una diagonal. La regla dels terços es segueix tant de manera vertical, com de manera horitzontal i la profunditat de camp hi té molta importància. Si la seguim, millorarem dràsticament la nostra composició fotogràfica. Un bon exemple de la regla dels terços és el que s’ofereix a continuació; el qual segueix la regla de manera vertical: els punts d’interès són les dues galetes  i estan situades als dos punts forts superiors.

galetes

• La composició cromàtica també és un dels punts més importants. Hem de saber jugar amb els colors, hem de trobar colors que no es mosseguin i que conjuntin correctament. Hi colors que combinen millor amb uns que amb d’altres; per exemple, el vermell i el verd són dos colors que lliguen molt (un camp de roselles). La gamma de colors és molt àmplia; i cada un d’ells es relaciona amb unes coses o amb unes altres. De la mateixa manera, hi ha colors que una fotografia ressalten més i donen la sensació d’estar situats en un pla més proper a nosaltres, com si haguessin avançat (com el vermell); en canvi, n’hi ha d’altres que sembla que es tirin enrere (com el blau). Tot i això, segons la combinació de colors, ressaltaran més uns o uns altres. Finalment, dir que la composició en color és molt més complicada que la composició en fotografies en blanc i negre; tot i això, hi ha imatges que necessiten el color per poder diferenciar els elements que la integren, i que aquests ressaltin degudament. Seguidament, un exemple d'una bona combinació de colors:

flors

I en la pròxima entrada, més apunts sobre la composició!

el visor rèflex

Quan es parla de fotografia, sovint es fa referència a un tipus de càmera molt comú: les rèflex. Gairebé tothom les coneix o n'ha sentit a parlar, però quina és la característica que fa que siguin tan conegudes?

Ja siguin analògiques o digitals, les càmeres rèflex tenen una característica en comú: el visor que porta el nom del qual deriven. El visor és un element molt important de les càmeres fotogràfiques, ja que és a partir d'aquest que, normalment, es realitza el que anomenem composició de la imatge: es tracta de "veure" allò que volem fotografiar abans que, mitjançant el disparador de la càmera, fem efectiva la captura en sí.

Existeixen diversos tipus de visors que podem classificar en dos gran grups des d'un punt de vista tecnològic:

• Els visor òptics. Deixen, d'alguna manera, passar la llum que il·lumina la nostra escena, objecte de la fotografia

• Els visor electrònics. No deixen de ser un pantalla o dispositiu electrònic que processa una imatge a partir de la llum captada per un sensor digital.

Ambdós sistemes tenen avantatges i inconvenients, però podríem destacar, de forma resumida, la qualitat dels visor òptics respecte els electrònics, degut a que no requereixen de cap processat digital. Ara bé, no tots els visors òptics són iguals. El visor rèflex està basat en un mirall incorporat en el cos de la càmera que adopta una de les dues posicions possibles, en funció de la tasca a realitzar:

• En posició "tancada", s'encarrega de desviar la llum que entra per l'objectiu cap el visor rèflex i permet enfocar amb precisió l'objecte a fotografiar.

• En posició "oberta", deixa passar la llum directament des de l'objectiu fins al sensor digital o pel·lícula i, per tant, permet realitzar l'exposició necessària per obtenir la fotografia desitjada.

Aquesta característica de les càmeres rèflex permet "veure" el mateix que fotografiarem, ja que la llum que es dirigida al visor és la mateixa que la que és captada per la superfície fotosensible (sensor o pel·lícula).

La gran majoria de càmeres compactes digitals d'avui en dia no utilitzen cap tipus de visor (solen utilitzar la pròpia pantalla per a veure i composar les fotografies) o bé n'utilitzen algun de molt bàsic (i petit). D’aquesta manera, les dimensions de les càmeres es veuen reduïdes, però això ens priva del confort del visor rèflex per acomplir una de les tasques bàsiques de la fotografia: la composició.

Tot seguit, us deixem un parell de diagrames que mostren el funcionament del visor rèflex (mirall obert i mirall tancat):

mirall tancat: composant

(llum al visor)

mirall obert: fotografiant

(llum al sensor/pel·lícula)

(Els diagrames anteriors han estat extrets de Wikipedia, i estan sota llicència Creative Commons)

un cap de setmana Polaroid (I)

Tens un cap de setmana a la vista i no saps com omplir el temps? O potser no vols caure en la rutina de l’anterior i fer les mateixes activitats? Potser és que necessites només una idea diferent, creativa i innovadora per passar el dia?

La botiga Chandal del barri del Raval de Barcelona t’ofereix una possible solució: et deixa una Polaroid perquè passis un parell de dies immortalitzant els moments que més desitgis a l’instant! Una proposta molt interessant per a tothom a qui li agradi la fotografia, especialment les càmeres Polaroid, i per qui vulgui gaudir de les possibilitats d’aquestes magnífiques càmeres instantànies!

Aquest cap de setmana passat vam estar caminant pels carrers de Barcelona amb dues càmeres que ens va deixar la botiga; una experiència totalment enriquidora, divertida i diferent. Resultat: 30 fotografies instantànies. D’aquí una setmana alguns dels resultats obtinguts aquí, al bloc!

"Te prestamos una Polaroid" (Chandal)

 Informació de la botiga Chandal a la seva Pàgina Web Oficial, al Facebook i al Twitter.

la llum de la nit

Quan la foscor de la nit només és il·luminada per la tènue llum dels fanals, es fa complicat realitzar fotografies: la manca de llum de l'escena dificulta assolir una exposició suficient.

Obrir el diafragma a la seva màxima obertura per fer entrar més llum a través de l'objectiu pot ser insuficient, i augmentar il·limitadament el temps d'exposició només convé en situacions en les que l'objectiu fotografiat és pràcticament estàtic (per evitar que surti mogut) i on disposem d'un trípode per immobilitzar la càmera.

Què podem fer aleshores si qualsevol de les dues condicions anterior no es compleix? La solució passa per augmentar la sensibilitat ISO del nostre sensor (o haver tingut cura d'utilitzar una pel·lícula d'ISO elevat). D'aquesta manera podem aconseguir una exposició de llum suficient, mantenint una combinació obertura/velocitat adient.

Hi haurà un punt en contra: l'augment del gra o "soroll" de la imatge resultant. El fet d'augmentar "artificialment" la sensibilitat del sensor digital es tradueix per una imatge final més sorollosa. En el món analògic, el fet d'utilitzar una pel·lícula més sensible a la llum provoca el conegut efecte de gra, més evident quan més alt sigui ISO/ASA.

De totes maneres, aquest gra o soroll no té perquè sempre ser un efecte negatiu. En fotografia analògica, sobretot, pot donar lloc a efectes pictòrics interessants. Les dues fotografies que es mostren a continuació han estat realitzades amb una de les pel·lícules de negatiu blanc i negre més sensibles que es troben avui en dia: 3200 ASA, és a dir, 32 vegades més sensible que la sensibilitat estàndard (ISO 100):

Ilford Delta Professional 3200 - Nu València

Ilford Delta Professional 3200 - Raph València

Petit apunt: quan parlem d'ASA estem parlant del mateix que ISO.

els modes d'exposició

Ahir vam parlar sobre l'exposició, avui parlarem dels mecanismes que ens permeten calcular-la.

Efectivament, la nostra càmera disposa de certs mecanismes per tal de calcular la quantitat de llum que necessitarem per obtenir una exposició correcta de la fotografia que volem fer: estem parlant del fotòmetre; un dispositiu que pot ser totalment extern; però que, avui en dia, la gran majoria de càmeres el porten incorporat.

És a partir de la informació que donen els fotòmetres, que obtenim les combinacions d'obertura de diafragma i velocitat d'obturació que necessitem per disparar i obtenir una exposició satisfactòria: el mode d'exposició serà l'encarregat d'obtenir una o altra d'aquestes possibles combinacions.

Tot i que no totes les càmeres, siguin digital o analògiques, porten incorporat tot el ventall possible de modes d'exposició,  aquests es poden resumir ens els que expliquem a continuació:

• Mode auto: selecciona automàticament la millor combinació obertura/velocitat. 
• Mode prioritat d'obertura: l'usuari selecciona l'obertura de diafragma desitjada, i la càmera calcula la velocitat necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode prioritat de velocitat: l'usuari selecciona la velocitat d'obturació desitjada, i la càmera calcula l'obertura del diafragma necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode manual: l'usuari selecciona ambdós paràmetres (obertura i velocitat).

La utilització d'un o altre mode pot tenir conseqüències sobre les nostres imatges. Si seleccionem el mode de prioritat d'obertura, d'alguna manera estem fixant la profunditat de camp de la nostra fotografia, deixant de banda la velocitat d'obturació. Aquest tipus de mode és, per tant, molt emprat ja que ens permet controlar de ben a prop l'estètica de la nostra imatge. No obstant, certes situacions poden requerir d'altres modes, com el de prioritat de velocitat: si volem "congelar" un objecte que s'està movent molt ràpidament (haurem de seleccionar una velocitat d'obturació prou ràpida per tal que aquest no surti mogut).

Ara bé, no pas en totes les situacions podrem arribar a trobar una combinació obertura diafragma/velocitat que ens doni l'exposició correcta; això ens passarà en el cas de les escenes poc il·luminades. Serà en aquests casos on haurem de tenir en compte l’altre paràmetre del qual disposem: la sensibilitat ISO, la qual ens permet, d'alguna manera, "simular" una escena de manera que tingués més llum.

Per últim, cal tenir en compte que, quan parlem d'exposició "correcta", aquest qualificatiu s'ha d’agafar amb pinces: correcta per la càmera o el fotòmetre vol dir que rep una quantitat de llum que la màquina considera adequada tècnicament parlant, però l’exposició correcta en termes estètics serà el fotògraf qui la decidirà.

Tot seguit, un exemple d'exposició "subjectiva":

Nu

qüestió de llum

Per capturar una imatge, amb independència de la càmera o tècnica utilitzada, necessitem un element bàsic: llum. Sense llum, no hi ha fotografia possible. Trobar la "quantitat" d'aquesta llum necessària per crear la imatge final és el que hom anomena exposició.

En fotografia analògica, la imatge és enregistrada quan exposem la nostra pel·lícula a la llum; en fotografia digital el sensor és el que rep la llum i la transforma en una imatge constituïda per píxels. L’interval de temps que duri l’exposició determinarà la fotografia final.

L'exposició resultant és la suma de tres factors:

• L'obertura del diafragma depèn de l'objectiu: a més obertura, més quantitat de llum el travessa. 
• La velocitat d'obturació és el temps que deixem "exposada" la pel·lícula o sensor digital a la llum: a més temps (dita obturació lenta), més llum entrarà. 
• El ISO/ASA mesura la sensibilitat de la pel·lícula o sensor digital respecte la llum que hi incideix: a més ISO, menys llum és necessària per aconseguir la mateixa exposició (estarem parlant d’una pel·lícula/sensor més sensible).

En definitiva, una exposició concreta de llum és la combinació d'aquests tres factors, la qual, no és única: es pot aconseguir també mitjançant diverses relacions d’obertura/velocitat. Aquesta característica també es coneix amb el nom de llei de reciprocitat.

Tot i així, que diferents combinacions donin lloc a una exposició idèntica en termes de llum, no vol dir que tinguin el mateix efecte sobre el resultat estètic de la fotografia. A continuació us deixem un exemple que il·lustra aquest aspecte: veureu que, si bé ambdues fotografies tenen la mateixa exposició, cada una d'elles s'ha realitzat amb una combinació d'obertura i velocitat diferent i, per tant, presenten profunditats de camp diferents:

llibres i polaroids (f:4,0 - 1/30 - ISO 200)

llibres i polaroids (f:16,0 - 1/2 - ISO 200)

les dimensions són importants

En fotografia analògica, la pel·lícula és l’encarregada d’enregistrar les nostres imatges; en fotografia digital, aquesta funció està realitzada pel sensor digital que hi incorporen. Tot i que ambdós sistemes presenten característiques ben diferents, comparteixen un aspecte prou rellevant en el resultat final de les nostres fotografies: la grandària d’aquesta pel·lícula o sensor.

Aquesta característica que, en un principi, podria semblar secundària, té una importància clau, ja que defineix molts aspectes, com ara la qualitat de les imatges en termes de soroll, el marge dinàmic o la profunditat de camp: en general, com més gran és un sensor, més qualitat obtindrem. Però disposar d’un sensor (o pel·lícula) de gran format té un preu a pagar: el cos de la càmera veurà les seves dimensions augmentades en conseqüència; els objectius hauran de ser més grans (i, per tant, més costosos i pesats) ja que han de “cobrir” un suport més gran. Sembla doncs que, un cop més, la qualitat té un preu.

Apart de la qualitat intrínseca dels formats grans, també juga un paper important l’aspecte de la profunditat de camp: com més gran és un sensor, més petita és pot fer la profunditat de camp; és per aquest motiu que és tant difícil (a vegades impossible) aconseguir desenfocaments amb una càmera compacta, ja que el sensor és relativament molt petit i, per tant, queda tot molt “enfocat”.

Per altra banda, la indústria fotogràfica, conscient d’aquest problema, ha començat recentment a focalitzar part dels seus esforços en un tipus de càmera que intenta conciliar ambdós mons: el de la qualitat inherent dels sensor grans amb les reduïdes dimensions de les càmeres compactes. Estem parlant de les càmeres anomenades “mirror-less” (sense mirall), que s’estalvien el visor rèflex però mantenen els sensor gran d’aquestes. Però d’això ja en parlarem més endavant...

Us deixem amb un exemple de càmera de mig format antiga, la qual utilitza negatius de dimensions aproximadament sis vegades superior al del sensor d’una típica rèflex digital:

càmera mig format

una decisió difícil

Si els megapíxels no ho són tot i no són l’únic criteri a tenir en compte a l’hora d’escollir la nostra càmera, quins són aleshores els altres factors que hem de tenir presents? Quines característiques s'haurien de valorar a l'hora de comprar-nos una càmera?

El primer factor a tenir en compte és la grandària del sensor (o pel·lícula si parlem de fotografia analògica) que incorpora la càmera. Una càmera compacta sempre tindrà l'avantatge de poder portar-la a tot arreu, però degut al seu sensor de reduïdes dimensions, amb ella mai podrem aconseguir el desenfocament d'una rèflex, ni la qualitat inherent de disposar d'un sensor més gran. Per altra banda, una compacta també tindrà el problema afegit del soroll: quant més petit sigui el sensor, més sorolloses seran les nostres fotos.

Si finalment ens decidim per una càmera rèflex (o per qualsevol càmera amb sensor gran), tampoc totes les eleccions compten per igual. Un dels aspectes més oblidats a l'hora de decidir-se per una o altra és l'objectiu que hi incorpora: els objectius anomenats de "kit" solen ser poc lluminosos. Un objectiu poc lluminós no només implica haver d'incrementar l’ISO (amb el conseqüent augment de soroll que això implica) per obtenir la mateixa exposició que un altre de més lluminós, sinó que tampoc permet aconseguir una capacitat de desenfocament tan gran com la d'un objectiu més lluminós (ja que a més obertura de diagrama, menor profunditat de camp).

Evidentment, invertir més diners en un objectiu de bona qualitat implica fer concessions en altres aspectes; com sempre, la decisió dependrà de les nostres necessitats particulars però conèixer tots els factors que hi intervenen ens ajudarà en la nostra difícil decisió...

En el següent parell de fotografies trobareu un simple experiment en el qual s'ha fotografiat el mateix objecte però amb dues càmeres ben diferents: l'una és una compacta de 14 megapíxels i l'altra una rèflex de només 5 megapíxels, però dotada d'una objectiu lluminós de bona qualitat. Com podreu apreciar, per una banda amb la compacta ha estat impossible aconseguir el desenfocament de la rèflex i, per l’altra, si feu un zoom sobre ambdues imatges, veureu també una diferència notable en qualitat a favor de la rèflex, malgrat la menor resolució:

tasses càmera compacta Sony Cyber-shot DSC-W300 (mode manual f:5,6 - 1/20 - ISO 100

)

tasses càmera rèflex Olympus e1 (mode prioritat obertura f:5,6 - ISO 100)

els megapíxels no ho són tot

Més i més megapíxels. Des de  l'inici de la fotografia digital, la major part de les grans companyies que van liderar aquest sector van posar en primer pla la importància de la resolució, expressada en megapíxels, amb l’objectiu d’aconseguir una qualitat equivalent al d’una pel·lícula analògica.

A mesura que la tecnologia del sensors avançava, la resolució de les càmeres es va incrementar ràpidament i els departaments de màrqueting van saber aprofitar l'anomenat "efecte megapíxels" (a més resolució, més qualitat), deixant de banda molts altres factors de gran (i més) importància, com ara la lluminositat de l’objectiu, l'ergonomia del cos o la qualitat del visor òptic.

Els megapíxels (milions de píxels) mesuren, d’alguna manera, la resolució del sensor per formar la imatge digital; per tant a més resolució, més capacitat de fer ampliacions sense perdre definició.

El quid de la qüestió és que, a l'era de la fotografia digital, molt poques de les fotos que fem arribaran a ser impreses en paper, i un percentatge encara més petit ho faran en gran format (superior al d'un full DIN-A4); per això, no es necessiten més de 5 megapíxels per obtenir una qualitat adient a l’ull humà. De què serveixen aleshores tants megapíxels? Potser només per realitzar grans ampliacions específiques de l'àmbit professional? I justifica això l’obsessió pels megapíxels?

Un exemple que mostra que, a vegades, amb només 5 megapíxels n'hi ha prou:

barques Banyoles

no desistir

Qui té una càmera i li agrada fer-la servir es considera un aficionat de la fotografia? Els que ens hi considerem, quants cops hem vist un cartell anunciant un concurs fotogràfic i hem pensat en participar-hi? Ara bé, no n'hi ha prou en veure'l i pensar que seria interessant fer fotos del tema proposat. La qüestió és mirar bé totes les bases i si realment ens interessa; pensar en una idea original i sortir a fer fotografies!

Un exemple de pàgina web en la que podem trobar concursos a nivell nacional és: www.concursosdefotografia.com. Tot i això, resulta interessant saber que molts ajuntaments de petits pobles fan concursos dedicats a temes específics del mateix poble.

Un concurs d’un poble de l’Alt Empordà. Portes i finestres de Navata. Un matí de fotografies i molta il·lusió. Una selecció de dues fotografies resultants. Un petit premi.

Les dues fotografies:

colors

dues generacions de picaportes

quan i per què?

Trípode: suport de tres peus, generalment articulats i sovint plegables o telescòpics, damunt el qual hom munta diversos aparells i instruments geodèsics, fotogràfics, etc., portàtils (Ref.: www.diccionari.cat).

Tot i que el trípode no és sempre imprescindible, podem assegurar que hi ha fotografies que sense ell són impossibles o complicades de realitzar.

Aquest tres peus ens ofereix l’opció de fer fotografies amb qualsevol exposició:

• Permet disparar a totes les velocitats d’obturació possibles (especialment les lentes). 
• Possibilita l’ús de tot el ventall d’obertures de diafragma (especialment les tancades). 
• En dóna l’opció de regular la sensibilitat ISO més baixa de la càmera (les que tenen menys soroll/gra).

I en situacions com:

• Sortida/posta de sol; ja que la llum és escassa i, per tal d’aconseguir una bona exposició caldrà una velocitat d’obturació baixa. 
• Panoràmiques, ja que facilitarà el moviment horitzontal. 
• Efectes pictòrics de l’aigua d’un riu en moviment. 
• Fotografies HDR (enllaç a HDR amb el post anterior del bloc), per evitar diferències en l’enquadra de les fotografies realitzades. 
• Fotografies de grup en les que el fotògraf també hi vol sortir, així com per fer autoretrats individuals. 
• Ideal per fotografies a distància, fetes amb el disparador adequat. 
• Fotografies de nit, com ciutats, siluetes de llums de cotxes, constel·lacions, etc.

Finalment, si els trípode ens ho permet, també podem emprar-lo per a fer fotografies macro (col·locant-lo arran de terra), o bé per fer fotografies en perspectiva picada (posant-lo més amunt dels nostres ulls). D'aquest últim punt us en deixo un exemple que, a més a més, és un autoretrat:

Nu

tres en un

La fotografia HDR (High Dynamic Range: “Marge Dinàmic Ampli”) és una tècnica que s’utilitza per a la composició d’una imatge a partir de fotografies amb diferents exposicions; totes elles amb el mateix enquadrament (utilització del trípode) i amb un sol resultat final, que esdevé a partir de la unió de totes les anteriors.

I ens preguntarem: per què és necessària aquesta tècnica? Per què amb una sola fotografia no n’hi ha prou? La clau està en saber que el marge dinàmic d’una càmera és inferior al marge dinàmic de l’ull humà: nosaltres som capaços de veure situacions de gran contrast lumínic; però el sensor d’una càmera està limitat; motiu pel qual a vegades obtenim fotografies cremades o fosques.

Aquest tipus de fotografia permet que totes les zones de la imatge quedin perfectament exposades buscant sempre l’òptima exposició en cada part, encara que cada una tingui lluminositats molt contrastades. Així doncs, amb la fotografia HDR se’ns permet evitar zones cremades o zones amb moltes ombres, de manera que podem obtenir resultats sense perdre detall de cap part de la imatge que volem captar.

A continuació dos parells de fotografies fetes a partir de la càmera de l’iPhone4. En els dos casos la primera és una fotografia sense cap processat i la segona amb processat HDR (integrat a la pròpia càmera). En el primer cas es recupera el detall de les ombres i en el segon es corregeix la sobreexposició:

esglèsia Olot (STD)

esglèsia Olot (HDR)

bar Barcelona (STD)

bar Barcelona (HDR)

profunditat de camp

La profunditat de camp és un dels elements bàsics que intervenen en la fotografia: es sol definir com la part de la imatge que queda enfocada. Així doncs, a més profunditat de camp, més zona enfocada. Si la foto està enfocada des del primer pla fins a l’horitzó, estaríem aleshores parlant de profunditat de camp infinita.

Aquesta característica, més enllà de l'aspecte tècnic en sí, té una importància essencial en la composició de la imatge final: escollir una profunditat de camp més o menys gran pot donar lloc a imatges amb expressions molt diferents.

Una profunditat de camp petita permet seleccionar quina part de la imatge quedarà enfocada i, per tant, donar-li una importància particular, ja que els ulls de l'espectador aniran dirigits a aquesta zona. Això ens permet escollir què és i què no important d'allò que s'està fotografiant i expressar la nostra opinió sobre l'objecte fotografiat.

Per altra banda, una profunditat de camp gran pot ser de gran interès en fotografies on la prioritat és poder captar el màxim de detall d'allò capturat.

Els factors que intervenen en la selecció de la profunditat de camp són diversos:

• Obertura del diafragma (a més obertura, menys profunditat)
• Grandària del sensor/pel·lícula (quant més gran, menys profunditat)
• Longitud focal (a més longitud focal, menys profunditat)
• Distància respecte l’objecte fotografiat (a menys distància, menys profunditat)

A continuació, una imatge amb poca profunditat de camp:

agulles

desenfocant

Quan hom compara una fotografia feta amb una càmera compacta amb la d'una reflex, sense percebre exactament el què, intueix que hi ha alguna cosa que les diferencia en essència: les fotos realitzades amb les  càmeres compactes semblen "massa enfocades". Això és normal, ja que per culpa del sensor que hi incorporen amb prou feines tenen capacitat de desenfocar.

La profunditat de camp és un concepte realment complex si s'estudia en detall, però d'una forma bàsica es podria definir com la part de la imatge que queda "enfocada". Aquesta propietat essencial de la fotografia està en gran part relacionada amb la grandària del sensor (o pel·lícula en cas de la parlar de fotografia analògica): quan més petit és (com és el cas de les compactes), menys capacitat de desenfocar (a igualtat de condicions de la resta de factors). Les càmeres rèflex incorporen un sensor sensiblement més gran i, per tant, poden aconseguir un desenfocament molt més pronunciat.

Existeixen altres factors que intervenen en la profunditat de camp, com ara l'obertura del diafragma: com més lluminós és un objectiu, més desenfocament obtindrem si utilitzem la màxima obertura. La finalitat és aconseguir separar l'objecte fotografiat de la resta d'elements que constitueixen la imatge; aquesta capacitat de seleccionar i diferenciar un objecte de la resta és una manera molt important d'expressar la nostra subjectivitat a l'hora de fotografiar: ens permet dir el que és important per nosaltres i el que no ho és; ens permet desenvolupar, finalment, la nostra capacitat de suggestió.

Tot seguit, una fotografia que exemplifica clarament aquest concepte:

fulla

fotografiant en 50mm

Amb el creixement de la tecnologia digital dins el món de la fotografia no tot han estat avantatges. Si bé és cert que una de les conseqüències més notòries d’aquesta influència va ser l'abaratiment dels preus, molts dels hàbits que hom considerava essencials per aprendre les bases de la fotografia, es van deixar enrere: estem parlant dels objectius fixes, i en particular, del 50mm.

Avui en dia, qualsevol càmera digital de consum, ja sigui una compacta o una rèflex, es ven amb un objectiu zoom de qualitat relativament modesta. Abans, la típica càmera analògica de pel·lícula de 35mm venia de sèrie amb un objectiu "normal" de 50mm de longitud focal.

Actualment, quan es fotografia, es té la tendència d’apropar l'objecte fotografiat movent la mà (amb l’objectiu); abans, però, amb els objectius de 50mm calia fer un pas endavant o enrere per poder tenir més detall de l’objecte. Potser no sabem exactament que va voler expressar Robert Capa quan va dir allò de "if your pictures aren't good enough, you aren't close enough" ("si les teves fotos no són prou bones, és que no estàs prou a prop"); però ens fa recordar el fet que els nostres peus haurien de tenir més importància de la que actualment tenen a l'hora de fotografiar.

L'objectiu de 50mm era (i és) un objectiu que tenia una relació qualitat/preu molt bona, ja que les fórmules òptiques que es coneixien, permetien fabricar aquests objectius de forma compacta i amb una qualitat òptica exemplar pel preu a pagar. A més a més, tots ells disposaven d'una lluminositat envejable (f:1.8, f:1.4 o millor). Això no només representava poder fer fotos en condicions de llum més exigents, sinó que també ens permetia realitzar fotografies amb una profunditat de camp molt més petita de la que es pot aconseguir actualment amb el típic zoom f:3,5-5,6 que es ven amb qualsevol càmera de consum.

Com a recomanació dir-vos que a vegades està bé oblidar-se del zoom, començar a caminar i descobrir la fotografia en 50mm que veureu que és molt interessant i que si comenceu després voldreu aconseguir sempre el característic desenfocament de disparar en 50mm!

Amb un objectiu de 50mm a les nostres mans, podem aconseguir fotografies com aquestes:

tassa

Raph rambla Figueres

l'expressió del cos

Què és el que tenim per igual tots els humans? Hi ha una part que ens identifica com a tals: el cos humà i sobretot si aquest s'expressa amb tota naturalitat: la nuesa. És veritat que amb la pressió que rebem de la societat respecte a la cerca del cos perfecte, a vegades se'ns pot fer difícil mirar-nos al mirall i creure en la bellesa que veiem, però tots tenim un cos i amb la fotografia el podem aprofitar.

El cos humà nu ha estat des de sempre una font de bellesa i perfecció que ha servit d'inspiració a molts artistes de tots els temps. Una naturalesa com aquesta és impossible de menysprear; per això, des de la pintura fins a l'escultura s'ha tractat el cos humà obtenint obres magistrals, com Les tres Gràcies de Rubens o l'estàtua de David de Michelangelo. I la fotografia no pot obviar un model així: existeixen nombroses fotografies i gran quantitat de fotògrafs que retraten cossos nus, com ara Helmut Newton o Edward Weston.

I aquí en teniu un exemple; ni fotògraf/a ni model famós/a:

Raph i Nu

Nu

retratant la lluna

Hi ha moltes maneres i moments per fotografiar el nostre astre veí; però si el que volem retratar són les formes de la seva superfície, aleshores la nit és un dels millors moments, ja que és quan la lluna destaca entre la foscor del firmament.

En primer lloc, cal que prepararem la nostra càmera. Per observar la lluna amb tots els seus detalls, el que necessitem és un objectiu que ens permeti apropar-nos-hi; per això ens cal la focal més llarga que tinguem.  Així doncs, una  càmera compacta no és la millor opció per fer una fotografia d'aquestes qualitats. El millor és disposar d'una càmera rèflex amb un teleobjectiu llarg. Si no tenim aquest equipament, sempre ens quedarà l'opció de llogar-lo en una botiga especialitzada.

El següent pas és ajustar l'exposició utilitzant el mode manual de la nostra càmera, ja que si utilitzem qualsevol mode automàtic obtindrem la lluna totalment sobreexposada: la nostra càmera veu "nit", però la llum que rep la lluna no deixa de ser la del sol, per tant haurem d'ajustar els paràmetres als valors típics d'un dia assolellat (la famosa regla "sunny f/16" us ajudarà a trobar uns valors adequats per començar). 

També es recomana l'ús del trípode per evitar tremolors. Si no en teniu cap a mà, sempre podeu buscar un suport fix on deixar la càmera i combinar-ho amb l'opció d'un disparador a distància.

Com a recomanació dir que jugueu amb diferents valors d'exposició (fent bracketing) i observeu els resultats, ja que el resultat final no deixa de ser una valoració subjectiva de cadascú.

I tot seguit, una mostra de la lluna feta amb un equip relativament modest, però on ja es comença a percebre el detall que busquem:

lluna
(Olympus e-520 + zuiko 70-300 @ 300mm f:5,6 - 1/320 - ISO100 - Figueres 2009 00h30)

6.000 milions de càmeres

Són les fotos les que fan el fotògraf? O és una bona càmera l'eina essencial perquè el fotògraf existeixi? De fet, què vol dir ser un bon fotògraf? I què és el que identifica una bona fotografia?

A vegades, per culpa de fòrums, exposicions o revistes especialitzades, hom té la impressió que una bona fotografia no està a l'abast de tothom; que per a fer-la és imprescindible una bona càmera. Així doncs, oblidem potser que una fotografia també és l'instant?

Fa relativament pocs anys només tenien accés a la fotografia aquells que disposaven d'una càmera especialitzada; avui en dia, qui més qui menys té un mòbil amb càmera incorporada; per tant, té la possibilitat d'immortalitzar un moment; així doncs, amb una càmera qualsevol ens podem convertir en fotògrafs?

Aquí teniu un exemple d'un instant (prou curiós) captat amb una (simple) càmera de mòbil:

parella finestra

el projecte impossible

Quan el mes de febrer de l'any 2008 Polaroid va anunciar que abandonava la producció de la seva famosa pel·lícula instantània per fotografia analògica, molts aficionats van llençar un crit al cel: les mítiques fotografies que es revelaven a l'instant passaven a ser història! O potser no...

Va néixer aleshores, de la mà d'uns apassionats enginyers de Polaroid, una iniciativa per salvaguardar aquest tipus de fotografia: es creava "the impossible project" (un projecte impossible). I poc més de dos anys més tard, sortia a la llum la primera (nova) pel·lícula instantània analògica, la PX100/600 Silver Shade. Els fans de Polaroid ja podien tornar a somriure.

I aquí un parell de fotografies; la primera feta amb una pel·lícula original de Polaroid 600 i la segona amb la nova pel·lícula PX600 (en b/n):

 

Quintet ReCorda

Nu tren

l'ego retrat

Quin és el model que qualsevol fotògraf té disponible les 24 hores del dia? Quin fotògraf no s'ha fet mai un autoretrat? Quin fotògraf no té una (o més) fotografia(es) de sí mateix? Quin professional de la fotografia no ha experimentat mai amb el seu cos?... ...el fotògraf que em negui haver estat model i fotògraf alhora, segurament no estarà dient la veritat.

Ara bé, estar sempre disponible no és condició sine qua non de cosa fàcil; és a dir, que es necessiten i s'han de tenir en compte altres aspectes; com ara una (bona) càmera, idees creatives, un trípode i, per demanar més, un disparador a distància (per facilitar les coses). Ah, i sobretot les ganes de fer fotos i més fotos, perquè a vegades resulta complicat veure que el que vols no et surt.

Com a fotògrafa amateur que em considero, aquí us deixo un ego retrat meu:

Nu + violoncel

menys és més

A vegades no cal fer grans viatges per fer grans fotografies; a vegades només cal sortir al jardí de casa nostra (si som afortunats de tenir-ne) per trobar tot un món d'éssers petits que volen ser fotografiats. Per tant, el món de la fotografia macro ens obre la possibilitat d'obtenir imatges espectaculars sense haver de comprar cap bitllet d'avió; només cal saber buscar als racons, darrera les fulles de les plantes, a sobre d'una flor o bé entre mig de la gespa. I, és clar, també ens cal una càmera adaptada a aquest tipus de fotografia. Tradicionalment, es requeria d'objectius especials o bé d'accessoris dedicats, com ara els anells d'extensió o les lents d'aproximació, tot i que, actualment, moltes càmeres compactes digitals ja tenen incorporada aquesta funció. La finalitat no deixa de ser la mateixa: intentar ocupar tot el quadre amb el petit objecte que volem retratar.

Un parell de fotografies com a mostra de que, a vegades, menys és més:

marieta

mosca

la màgia de la fotografia analògica

Les noves tecnologies, la millora de productes, el món digital... la innovació és constant, però no sempre s'ha de deixar el passat oblidat. La fotografia digital tothom la coneix; però... i l'analògica? Qui la coneix només ho fa recordant aquelles càmeres antigues? Aquelles que anaven amb carret i que t'havies d'esperar al dia següent per poder veure les fotografies? És realment només això la fotografia analògica? O és precisament aquesta la gràcia? És a dir, el fet d'haver d'esperar-se per poder veure les fotografies no és justament la màgia analògica? Això, els tons, les textures, la llum, el gra, el desenfocament...

Dues fotografies que mostren que esperar val la pena:

Pame

Raph

benvinguts!

Un bloc per compartir experiències, coneixements i vivències;
tot a través de la fotografia.

Benvinguts!