divendres, 18 de març de 2011

la llum de la nit

Quan la foscor de la nit només és il·luminada per la tènue llum dels fanals, es fa complicat realitzar fotografies: la manca de llum de l'escena dificulta assolir una exposició suficient.

Obrir el diafragma a la seva màxima obertura per fer entrar més llum a través de l'objectiu pot ser insuficient, i augmentar il·limitadament el temps d'exposició només convé en situacions en les que l'objectiu fotografiat és pràcticament estàtic (per evitar que surti mogut) i on disposem d'un trípode per immobilitzar la càmera.

Què podem fer aleshores si qualsevol de les dues condicions anterior no es compleix? La solució passa per augmentar la sensibilitat ISO del nostre sensor (o haver tingut cura d'utilitzar una pel·lícula d'ISO elevat). D'aquesta manera podem aconseguir una exposició de llum suficient, mantenint una combinació obertura/velocitat adient.

Hi haurà un punt en contra: l'augment del gra o "soroll" de la imatge resultant. El fet d'augmentar "artificialment" la sensibilitat del sensor digital es tradueix per una imatge final més sorollosa. En el món analògic, el fet d'utilitzar una pel·lícula més sensible a la llum provoca el conegut efecte de gra, més evident quan més alt sigui ISO/ASA.

De totes maneres, aquest gra o soroll no té perquè sempre ser un efecte negatiu. En fotografia analògica, sobretot, pot donar lloc a efectes pictòrics interessants. Les dues fotografies que es mostren a continuació han estat realitzades amb una de les pel·lícules de negatiu blanc i negre més sensibles que es troben avui en dia: 3200 ASA, és a dir, 32 vegades més sensible que la sensibilitat estàndard (ISO 100):

Ilford Delta Professional 3200 - Nu València

Ilford Delta Professional 3200 - Raph València
Petit apunt: quan parlem d'ASA estem parlant del mateix que ISO.

dijous, 17 de març de 2011

els modes d'exposició

Ahir vam parlar sobre l'exposició, avui parlarem dels mecanismes que ens permeten calcular-la.

Efectivament, la nostra càmera disposa de certs mecanismes per tal de calcular la quantitat de llum que necessitarem per obtenir una exposició correcta de la fotografia que volem fer: estem parlant del fotòmetre; un dispositiu que pot ser totalment extern; però que, avui en dia, la gran majoria de càmeres el porten incorporat.

És a partir de la informació que donen els fotòmetres, que obtenim les combinacions d'obertura de diafragma i velocitat d'obturació que necessitem per disparar i obtenir una exposició satisfactòria: el mode d'exposició serà l'encarregat d'obtenir una o altra d'aquestes possibles combinacions.

Tot i que no totes les càmeres, siguin digital o analògiques, porten incorporat tot el ventall possible de modes d'exposició,  aquests es poden resumir ens els que expliquem a continuació:
  • Mode auto: selecciona automàticament la millor combinació obertura/velocitat. 
  • Mode prioritat d'obertura: l'usuari selecciona l'obertura de diafragma desitjada, i la càmera calcula la velocitat necessària per obtenir una exposició correcte.
  • Mode prioritat de velocitat: l'usuari selecciona la velocitat d'obturació desitjada, i la càmera calcula l'obertura del diafragma necessària per obtenir una exposició correcte.
  • Mode manual: l'usuari selecciona ambdós paràmetres (obertura i velocitat).

La utilització d'un o altre mode pot tenir conseqüències sobre les nostres imatges. Si seleccionem el mode de prioritat d'obertura, d'alguna manera estem fixant la profunditat de camp de la nostra fotografia, deixant de banda la velocitat d'obturació. Aquest tipus de mode és, per tant, molt emprat ja que ens permet controlar de ben a prop l'estètica de la nostra imatge. No obstant, certes situacions poden requerir d'altres modes, com el de prioritat de velocitat: si volem "congelar" un objecte que s'està movent molt ràpidament (haurem de seleccionar una velocitat d'obturació prou ràpida per tal que aquest no surti mogut).

Ara bé, no pas en totes les situacions podrem arribar a trobar una combinació obertura diafragma/velocitat que ens doni l'exposició correcta; això ens passarà en el cas de les escenes poc il·luminades. Serà en aquests casos on haurem de tenir en compte l’altre paràmetre del qual disposem: la sensibilitat ISO, la qual ens permet, d'alguna manera, "simular" una escena de manera que tingués més llum.

Per últim, cal tenir en compte que, quan parlem d'exposició "correcta", aquest qualificatiu s'ha d’agafar amb pinces: correcta per la càmera o el fotòmetre vol dir que rep una quantitat de llum que la màquina considera adequada tècnicament parlant, però l’exposició correcta en termes estètics serà el fotògraf qui la decidirà.

Tot seguit, un exemple d'exposició "subjectiva":

Nu

dimecres, 16 de març de 2011

qüestió de llum

Per capturar una imatge, amb independència de la càmera o tècnica utilitzada, necessitem un element bàsic: llum. Sense llum, no hi ha fotografia possible. Trobar la "quantitat" d'aquesta llum necessària per crear la imatge final és el que hom anomena exposició.

En fotografia analògica, la imatge és enregistrada quan exposem la nostra pel·lícula a la llum; en fotografia digital el sensor és el que rep la llum i la transforma en una imatge constituïda per píxels. L’interval de temps que duri l’exposició determinarà la fotografia final.

L'exposició resultant és la suma de tres factors:
  • L'obertura del diafragma depèn de l'objectiu: a més obertura, més quantitat de llum el travessa. 
  • La velocitat d'obturació és el temps que deixem "exposada" la pel·lícula o sensor digital a la llum: a més temps (dita obturació lenta), més llum entrarà. 
  • El ISO/ASA mesura la sensibilitat de la pel·lícula o sensor digital respecte la llum que hi incideix: a més ISO, menys llum és necessària per aconseguir la mateixa exposició (estarem parlant d’una pel·lícula/sensor més sensible).

En definitiva, una exposició concreta de llum és la combinació d'aquests tres factors, la qual, no és única: es pot aconseguir també mitjançant diverses relacions d’obertura/velocitat. Aquesta característica també es coneix amb el nom de llei de reciprocitat.

Tot i així, que diferents combinacions donin lloc a una exposició idèntica en termes de llum, no vol dir que tinguin el mateix efecte sobre el resultat estètic de la fotografia. A continuació us deixem un exemple que il·lustra aquest aspecte: veureu que, si bé ambdues fotografies tenen la mateixa exposició, cada una d'elles s'ha realitzat amb una combinació d'obertura i velocitat diferent i, per tant, presenten profunditats de camp diferents:

llibres i polaroids (f:4,0 - 1/30 - ISO 200)
llibres i polaroids (f:16,0 - 1/2 - ISO 200)









dimarts, 15 de març de 2011

les dimensions són importants

En fotografia analògica, la pel·lícula és l’encarregada d’enregistrar les nostres imatges; en fotografia digital, aquesta funció està realitzada pel sensor digital que hi incorporen. Tot i que ambdós sistemes presenten característiques ben diferents, comparteixen un aspecte prou rellevant en el resultat final de les nostres fotografies: la grandària d’aquesta pel·lícula o sensor.

Aquesta característica que, en un principi, podria semblar secundària, té una importància clau, ja que defineix molts aspectes, com ara la qualitat de les imatges en termes de soroll, el marge dinàmic o la profunditat de camp: en general, com més gran és un sensor, més qualitat obtindrem. Però disposar d’un sensor (o pel·lícula) de gran format té un preu a pagar: el cos de la càmera veurà les seves dimensions augmentades en conseqüència; els objectius hauran de ser més grans (i, per tant, més costosos i pesats) ja que han de “cobrir” un suport més gran. Sembla doncs que, un cop més, la qualitat té un preu.

Apart de la qualitat intrínseca dels formats grans, també juga un paper important l’aspecte de la profunditat de camp: com més gran és un sensor, més petita és pot fer la profunditat de camp; és per aquest motiu que és tant difícil (a vegades impossible) aconseguir desenfocaments amb una càmera compacta, ja que el sensor és relativament molt petit i, per tant, queda tot molt “enfocat”.

Per altra banda, la indústria fotogràfica, conscient d’aquest problema, ha començat recentment a focalitzar part dels seus esforços en un tipus de càmera que intenta conciliar ambdós mons: el de la qualitat inherent dels sensor grans amb les reduïdes dimensions de les càmeres compactes. Estem parlant de les càmeres anomenades “mirror-less” (sense mirall), que s’estalvien el visor rèflex però mantenen els sensor gran d’aquestes. Però d’això ja en parlarem més endavant...

Us deixem amb un exemple de càmera de mig format antiga, la qual utilitza negatius de dimensions aproximadament sis vegades superior al del sensor d’una típica rèflex digital:

càmera mig format

dilluns, 14 de març de 2011

una decisió difícil

Si els megapíxels no ho són tot i no són l’únic criteri a tenir en compte a l’hora d’escollir la nostra càmera, quins són aleshores els altres factors que hem de tenir presents? Quines característiques s'haurien de valorar a l'hora de comprar-nos una càmera?

El primer factor a tenir en compte és la grandària del sensor (o pel·lícula si parlem de fotografia analògica) que incorpora la càmera. Una càmera compacta sempre tindrà l'avantatge de poder portar-la a tot arreu, però degut al seu sensor de reduïdes dimensions, amb ella mai podrem aconseguir el desenfocament d'una rèflex, ni la qualitat inherent de disposar d'un sensor més gran. Per altra banda, una compacta també tindrà el problema afegit del soroll: quant més petit sigui el sensor, més sorolloses seran les nostres fotos.

Si finalment ens decidim per una càmera rèflex (o per qualsevol càmera amb sensor gran), tampoc totes les eleccions compten per igual. Un dels aspectes més oblidats a l'hora de decidir-se per una o altra és l'objectiu que hi incorpora: els objectius anomenats de "kit" solen ser poc lluminosos. Un objectiu poc lluminós no només implica haver d'incrementar l’ISO (amb el conseqüent augment de soroll que això implica) per obtenir la mateixa exposició que un altre de més lluminós, sinó que tampoc permet aconseguir una capacitat de desenfocament tan gran com la d'un objectiu més lluminós (ja que a més obertura de diagrama, menor profunditat de camp).

Evidentment, invertir més diners en un objectiu de bona qualitat implica fer concessions en altres aspectes; com sempre, la decisió dependrà de les nostres necessitats particulars però conèixer tots els factors que hi intervenen ens ajudarà en la nostra difícil decisió...

En el següent parell de fotografies trobareu un simple experiment en el qual s'ha fotografiat el mateix objecte però amb dues càmeres ben diferents: l'una és una compacta de 14 megapíxels i l'altra una rèflex de només 5 megapíxels, però dotada d'una objectiu lluminós de bona qualitat. Com podreu apreciar, per una banda amb la compacta ha estat impossible aconseguir el desenfocament de la rèflex i, per l’altra, si feu un zoom sobre ambdues imatges, veureu també una diferència notable en qualitat a favor de la rèflex, malgrat la menor resolució:

tasses càmera compacta Sony Cyber-shot DSC-W300 (mode manual f:5,6 - 1/20 - ISO 100)
tasses càmera rèflex Olympus e1 (mode prioritat obertura f:5,6 - ISO 100)

divendres, 11 de març de 2011

els megapíxels no ho són tot

Més i més megapíxels. Des de  l'inici de la fotografia digital, la major part de les grans companyies que van liderar aquest sector van posar en primer pla la importància de la resolució, expressada en megapíxels, amb l’objectiu d’aconseguir una qualitat equivalent al d’una pel·lícula analògica.

A mesura que la tecnologia del sensors avançava, la resolució de les càmeres es va incrementar ràpidament i els departaments de màrqueting van saber aprofitar l'anomenat "efecte megapíxels" (a més resolució, més qualitat), deixant de banda molts altres factors de gran (i més) importància, com ara la lluminositat de l’objectiu, l'ergonomia del cos o la qualitat del visor òptic.

Els megapíxels (milions de píxels) mesuren, d’alguna manera, la resolució del sensor per formar la imatge digital; per tant a més resolució, més capacitat de fer ampliacions sense perdre definició.

El quid de la qüestió és que, a l'era de la fotografia digital, molt poques de les fotos que fem arribaran a ser impreses en paper, i un percentatge encara més petit ho faran en gran format (superior al d'un full DIN-A4); per això, no es necessiten més de 5 megapíxels per obtenir una qualitat adient a l’ull humà. De què serveixen aleshores tants megapíxels? Potser només per realitzar grans ampliacions específiques de l'àmbit professional? I justifica això l’obsessió pels megapíxels?

Un exemple que mostra que, a vegades, amb només 5 megapíxels n'hi ha prou:

barques Banyoles

dijous, 10 de març de 2011

no desistir

Qui té una càmera i li agrada fer-la servir es considera un aficionat de la fotografia? Els que ens hi considerem, quants cops hem vist un cartell anunciant un concurs fotogràfic i hem pensat en participar-hi? Ara bé, no n'hi ha prou en veure'l i pensar que seria interessant fer fotos del tema proposat. La qüestió és mirar bé totes les bases i si realment ens interessa; pensar en una idea original i sortir a fer fotografies!

Un exemple de pàgina web en la que podem trobar concursos a nivell nacional és: www.concursosdefotografia.com. Tot i això, resulta interessant saber que molts ajuntaments de petits pobles fan concursos dedicats a temes específics del mateix poble.

Un concurs d’un poble de l’Alt Empordà. Portes i finestres de Navata. Un matí de fotografies i molta il·lusió. Una selecció de dues fotografies resultants. Un petit premi.

Les dues fotografies:

colors
dues generacions de picaportes

dimarts, 8 de març de 2011

quan i per què?

Trípode: suport de tres peus, generalment articulats i sovint plegables o telescòpics, damunt el qual hom munta diversos aparells i instruments geodèsics, fotogràfics, etc., portàtils (Ref.: www.diccionari.cat).

Tot i que el trípode no és sempre imprescindible, podem assegurar que hi ha fotografies que sense ell són impossibles o complicades de realitzar.

Aquest tres peus ens ofereix l’opció de fer fotografies amb qualsevol exposició:
  • Permet disparar a totes les velocitats d’obturació possibles (especialment les lentes). 
  • Possibilita l’ús de tot el ventall d’obertures de diafragma (especialment les tancades). 
  • En dóna l’opció de regular la sensibilitat ISO més baixa de la càmera (les que tenen menys soroll/gra).

I en situacions com:
  • Sortida/posta de sol; ja que la llum és escassa i, per tal d’aconseguir una bona exposició caldrà una velocitat d’obturació baixa. 
  • Panoràmiques, ja que facilitarà el moviment horitzontal. 
  • Efectes pictòrics de l’aigua d’un riu en moviment. 
  • Fotografies HDR (enllaç a HDR amb el post anterior del bloc), per evitar diferències en l’enquadra de les fotografies realitzades. 
  • Fotografies de grup en les que el fotògraf també hi vol sortir, així com per fer autoretrats individuals. 
  • Ideal per fotografies a distància, fetes amb el disparador adequat. 
  • Fotografies de nit, com ciutats, siluetes de llums de cotxes, constel·lacions, etc.

Finalment, si els trípode ens ho permet, també podem emprar-lo per a fer fotografies macro (col·locant-lo arran de terra), o bé per fer fotografies en perspectiva picada (posant-lo més amunt dels nostres ulls). D'aquest últim punt us en deixo un exemple que, a més a més, és un autoretrat:

Nu

dilluns, 7 de març de 2011

tres en un

La fotografia HDR (High Dynamic Range: “Marge Dinàmic Ampli”) és una tècnica que s’utilitza per a la composició d’una imatge a partir de fotografies amb diferents exposicions; totes elles amb el mateix enquadrament (utilització del trípode) i amb un sol resultat final, que esdevé a partir de la unió de totes les anteriors.

I ens preguntarem: per què és necessària aquesta tècnica? Per què amb una sola fotografia no n’hi ha prou? La clau està en saber que el marge dinàmic d’una càmera és inferior al marge dinàmic de l’ull humà: nosaltres som capaços de veure situacions de gran contrast lumínic; però el sensor d’una càmera està limitat; motiu pel qual a vegades obtenim fotografies cremades o fosques.

Aquest tipus de fotografia permet que totes les zones de la imatge quedin perfectament exposades buscant sempre l’òptima exposició en cada part, encara que cada una tingui lluminositats molt contrastades. Així doncs, amb la fotografia HDR se’ns permet evitar zones cremades o zones amb moltes ombres, de manera que podem obtenir resultats sense perdre detall de cap part de la imatge que volem captar.

A continuació dos parells de fotografies fetes a partir de la càmera de l’iPhone4. En els dos casos la primera és una fotografia sense cap processat i la segona amb processat HDR (integrat a la pròpia càmera). En el primer cas es recupera el detall de les ombres i en el segon es corregeix la sobreexposició:

esglèsia Olot (STD)
esglèsia Olot (HDR)
bar Barcelona (STD)
bar Barcelona (HDR)

divendres, 4 de març de 2011

profunditat de camp

La profunditat de camp és un dels elements bàsics que intervenen en la fotografia: es sol definir com la part de la imatge que queda enfocada. Així doncs, a més profunditat de camp, més zona enfocada. Si la foto està enfocada des del primer pla fins a l’horitzó, estaríem aleshores parlant de profunditat de camp infinita.

Aquesta característica, més enllà de l'aspecte tècnic en sí, té una importància essencial en la composició de la imatge final: escollir una profunditat de camp més o menys gran pot donar lloc a imatges amb expressions molt diferents.

Una profunditat de camp petita permet seleccionar quina part de la imatge quedarà enfocada i, per tant, donar-li una importància particular, ja que els ulls de l'espectador aniran dirigits a aquesta zona. Això ens permet escollir què és i què no important d'allò que s'està fotografiant i expressar la nostra opinió sobre l'objecte fotografiat.

Per altra banda, una profunditat de camp gran pot ser de gran interès en fotografies on la prioritat és poder captar el màxim de detall d'allò capturat.

Els factors que intervenen en la selecció de la profunditat de camp són diversos:
  • Obertura del diafragma (a més obertura, menys profunditat)
  • Grandària del sensor/pel·lícula (quant més gran, menys profunditat)
  • Longitud focal (a més longitud focal, menys profunditat)
  • Distància respecte l’objecte fotografiat (a menys distància, menys profunditat)

A continuació, una imatge amb poca profunditat de camp:

agulles

dijous, 3 de març de 2011

desenfocant

Quan hom compara una fotografia feta amb una càmera compacta amb la d'una reflex, sense percebre exactament el què, intueix que hi ha alguna cosa que les diferencia en essència: les fotos realitzades amb les  càmeres compactes semblen "massa enfocades". Això és normal, ja que per culpa del sensor que hi incorporen amb prou feines tenen capacitat de desenfocar.

La profunditat de camp és un concepte realment complex si s'estudia en detall, però d'una forma bàsica es podria definir com la part de la imatge que queda "enfocada". Aquesta propietat essencial de la fotografia està en gran part relacionada amb la grandària del sensor (o pel·lícula en cas de la parlar de fotografia analògica): quan més petit és (com és el cas de les compactes), menys capacitat de desenfocar (a igualtat de condicions de la resta de factors). Les càmeres rèflex incorporen un sensor sensiblement més gran i, per tant, poden aconseguir un desenfocament molt més pronunciat.

Existeixen altres factors que intervenen en la profunditat de camp, com ara l'obertura del diafragma: com més lluminós és un objectiu, més desenfocament obtindrem si utilitzem la màxima obertura. La finalitat és aconseguir separar l'objecte fotografiat de la resta d'elements que constitueixen la imatge; aquesta capacitat de seleccionar i diferenciar un objecte de la resta és una manera molt important d'expressar la nostra subjectivitat a l'hora de fotografiar: ens permet dir el que és important per nosaltres i el que no ho és; ens permet desenvolupar, finalment, la nostra capacitat de suggestió.

Tot seguit, una fotografia que exemplifica clarament aquest concepte:

fulla

dimecres, 2 de març de 2011

fotografiant en 50mm

Amb el creixement de la tecnologia digital dins el món de la fotografia no tot han estat avantatges. Si bé és cert que una de les conseqüències més notòries d’aquesta influència va ser l'abaratiment dels preus, molts dels hàbits que hom considerava essencials per aprendre les bases de la fotografia, es van deixar enrere: estem parlant dels objectius fixes, i en particular, del 50mm.

Avui en dia, qualsevol càmera digital de consum, ja sigui una compacta o una rèflex, es ven amb un objectiu zoom de qualitat relativament modesta. Abans, la típica càmera analògica de pel·lícula de 35mm venia de sèrie amb un objectiu "normal" de 50mm de longitud focal.

Actualment, quan es fotografia, es té la tendència d’apropar l'objecte fotografiat movent la mà (amb l’objectiu); abans, però, amb els objectius de 50mm calia fer un pas endavant o enrere per poder tenir més detall de l’objecte. Potser no sabem exactament que va voler expressar Robert Capa quan va dir allò de "if your pictures aren't good enough, you aren't close enough" ("si les teves fotos no són prou bones, és que no estàs prou a prop"); però ens fa recordar el fet que els nostres peus haurien de tenir més importància de la que actualment tenen a l'hora de fotografiar.

L'objectiu de 50mm era (i és) un objectiu que tenia una relació qualitat/preu molt bona, ja que les fórmules òptiques que es coneixien, permetien fabricar aquests objectius de forma compacta i amb una qualitat òptica exemplar pel preu a pagar. A més a més, tots ells disposaven d'una lluminositat envejable (f:1.8, f:1.4 o millor). Això no només representava poder fer fotos en condicions de llum més exigents, sinó que també ens permetia realitzar fotografies amb una profunditat de camp molt més petita de la que es pot aconseguir actualment amb el típic zoom f:3,5-5,6 que es ven amb qualsevol càmera de consum.

Com a recomanació dir-vos que a vegades està bé oblidar-se del zoom, començar a caminar i descobrir la fotografia en 50mm que veureu que és molt interessant i que si comenceu després voldreu aconseguir sempre el característic desenfocament de disparar en 50mm!

Amb un objectiu de 50mm a les nostres mans, podem aconseguir fotografies com aquestes:

tassa

Raph rambla Figueres

dimarts, 1 de març de 2011

l'expressió del cos

Què és el que tenim per igual tots els humans? Hi ha una part que ens identifica com a tals: el cos humà i sobretot si aquest s'expressa amb tota naturalitat: la nuesa. És veritat que amb la pressió que rebem de la societat respecte a la cerca del cos perfecte, a vegades se'ns pot fer difícil mirar-nos al mirall i creure en la bellesa que veiem, però tots tenim un cos i amb la fotografia el podem aprofitar.

El cos humà nu ha estat des de sempre una font de bellesa i perfecció que ha servit d'inspiració a molts artistes de tots els temps. Una naturalesa com aquesta és impossible de menysprear; per això, des de la pintura fins a l'escultura s'ha tractat el cos humà obtenint obres magistrals, com Les tres Gràcies de Rubens o l'estàtua de David de Michelangelo. I la fotografia no pot obviar un model així: existeixen nombroses fotografies i gran quantitat de fotògrafs que retraten cossos nus, com ara Helmut Newton o Edward Weston.

I aquí en teniu un exemple; ni fotògraf/a ni model famós/a:

Raph i Nu
Nu