els modes d'exposició

Ahir vam parlar sobre l'exposició, avui parlarem dels mecanismes que ens permeten calcular-la.

Efectivament, la nostra càmera disposa de certs mecanismes per tal de calcular la quantitat de llum que necessitarem per obtenir una exposició correcta de la fotografia que volem fer: estem parlant del fotòmetre; un dispositiu que pot ser totalment extern; però que, avui en dia, la gran majoria de càmeres el porten incorporat.

És a partir de la informació que donen els fotòmetres, que obtenim les combinacions d'obertura de diafragma i velocitat d'obturació que necessitem per disparar i obtenir una exposició satisfactòria: el mode d'exposició serà l'encarregat d'obtenir una o altra d'aquestes possibles combinacions.

Tot i que no totes les càmeres, siguin digital o analògiques, porten incorporat tot el ventall possible de modes d'exposició,  aquests es poden resumir ens els que expliquem a continuació:

• Mode auto: selecciona automàticament la millor combinació obertura/velocitat. 
• Mode prioritat d'obertura: l'usuari selecciona l'obertura de diafragma desitjada, i la càmera calcula la velocitat necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode prioritat de velocitat: l'usuari selecciona la velocitat d'obturació desitjada, i la càmera calcula l'obertura del diafragma necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode manual: l'usuari selecciona ambdós paràmetres (obertura i velocitat).

La utilització d'un o altre mode pot tenir conseqüències sobre les nostres imatges. Si seleccionem el mode de prioritat d'obertura, d'alguna manera estem fixant la profunditat de camp de la nostra fotografia, deixant de banda la velocitat d'obturació. Aquest tipus de mode és, per tant, molt emprat ja que ens permet controlar de ben a prop l'estètica de la nostra imatge. No obstant, certes situacions poden requerir d'altres modes, com el de prioritat de velocitat: si volem "congelar" un objecte que s'està movent molt ràpidament (haurem de seleccionar una velocitat d'obturació prou ràpida per tal que aquest no surti mogut).

Ara bé, no pas en totes les situacions podrem arribar a trobar una combinació obertura diafragma/velocitat que ens doni l'exposició correcta; això ens passarà en el cas de les escenes poc il·luminades. Serà en aquests casos on haurem de tenir en compte l’altre paràmetre del qual disposem: la sensibilitat ISO, la qual ens permet, d'alguna manera, "simular" una escena de manera que tingués més llum.

Per últim, cal tenir en compte que, quan parlem d'exposició "correcta", aquest qualificatiu s'ha d’agafar amb pinces: correcta per la càmera o el fotòmetre vol dir que rep una quantitat de llum que la màquina considera adequada tècnicament parlant, però l’exposició correcta en termes estètics serà el fotògraf qui la decidirà.

Tot seguit, un exemple d'exposició "subjectiva":

Nu

quan i per què?

Trípode: suport de tres peus, generalment articulats i sovint plegables o telescòpics, damunt el qual hom munta diversos aparells i instruments geodèsics, fotogràfics, etc., portàtils (Ref.: www.diccionari.cat).

Tot i que el trípode no és sempre imprescindible, podem assegurar que hi ha fotografies que sense ell són impossibles o complicades de realitzar.

Aquest tres peus ens ofereix l’opció de fer fotografies amb qualsevol exposició:

• Permet disparar a totes les velocitats d’obturació possibles (especialment les lentes). 
• Possibilita l’ús de tot el ventall d’obertures de diafragma (especialment les tancades). 
• En dóna l’opció de regular la sensibilitat ISO més baixa de la càmera (les que tenen menys soroll/gra).

I en situacions com:

• Sortida/posta de sol; ja que la llum és escassa i, per tal d’aconseguir una bona exposició caldrà una velocitat d’obturació baixa. 
• Panoràmiques, ja que facilitarà el moviment horitzontal. 
• Efectes pictòrics de l’aigua d’un riu en moviment. 
• Fotografies HDR (enllaç a HDR amb el post anterior del bloc), per evitar diferències en l’enquadra de les fotografies realitzades. 
• Fotografies de grup en les que el fotògraf també hi vol sortir, així com per fer autoretrats individuals. 
• Ideal per fotografies a distància, fetes amb el disparador adequat. 
• Fotografies de nit, com ciutats, siluetes de llums de cotxes, constel·lacions, etc.

Finalment, si els trípode ens ho permet, també podem emprar-lo per a fer fotografies macro (col·locant-lo arran de terra), o bé per fer fotografies en perspectiva picada (posant-lo més amunt dels nostres ulls). D'aquest últim punt us en deixo un exemple que, a més a més, és un autoretrat:

Nu

l'expressió del cos

Què és el que tenim per igual tots els humans? Hi ha una part que ens identifica com a tals: el cos humà i sobretot si aquest s'expressa amb tota naturalitat: la nuesa. És veritat que amb la pressió que rebem de la societat respecte a la cerca del cos perfecte, a vegades se'ns pot fer difícil mirar-nos al mirall i creure en la bellesa que veiem, però tots tenim un cos i amb la fotografia el podem aprofitar.

El cos humà nu ha estat des de sempre una font de bellesa i perfecció que ha servit d'inspiració a molts artistes de tots els temps. Una naturalesa com aquesta és impossible de menysprear; per això, des de la pintura fins a l'escultura s'ha tractat el cos humà obtenint obres magistrals, com Les tres Gràcies de Rubens o l'estàtua de David de Michelangelo. I la fotografia no pot obviar un model així: existeixen nombroses fotografies i gran quantitat de fotògrafs que retraten cossos nus, com ara Helmut Newton o Edward Weston.

I aquí en teniu un exemple; ni fotògraf/a ni model famós/a:

Raph i Nu

Nu

l'ego retrat

Quin és el model que qualsevol fotògraf té disponible les 24 hores del dia? Quin fotògraf no s'ha fet mai un autoretrat? Quin fotògraf no té una (o més) fotografia(es) de sí mateix? Quin professional de la fotografia no ha experimentat mai amb el seu cos?... ...el fotògraf que em negui haver estat model i fotògraf alhora, segurament no estarà dient la veritat.

Ara bé, estar sempre disponible no és condició sine qua non de cosa fàcil; és a dir, que es necessiten i s'han de tenir en compte altres aspectes; com ara una (bona) càmera, idees creatives, un trípode i, per demanar més, un disparador a distància (per facilitar les coses). Ah, i sobretot les ganes de fer fotos i més fotos, perquè a vegades resulta complicat veure que el que vols no et surt.

Com a fotògrafa amateur que em considero, aquí us deixo un ego retrat meu:

Nu + violoncel