la llum de la nit

Quan la foscor de la nit només és il·luminada per la tènue llum dels fanals, es fa complicat realitzar fotografies: la manca de llum de l'escena dificulta assolir una exposició suficient.

Obrir el diafragma a la seva màxima obertura per fer entrar més llum a través de l'objectiu pot ser insuficient, i augmentar il·limitadament el temps d'exposició només convé en situacions en les que l'objectiu fotografiat és pràcticament estàtic (per evitar que surti mogut) i on disposem d'un trípode per immobilitzar la càmera.

Què podem fer aleshores si qualsevol de les dues condicions anterior no es compleix? La solució passa per augmentar la sensibilitat ISO del nostre sensor (o haver tingut cura d'utilitzar una pel·lícula d'ISO elevat). D'aquesta manera podem aconseguir una exposició de llum suficient, mantenint una combinació obertura/velocitat adient.

Hi haurà un punt en contra: l'augment del gra o "soroll" de la imatge resultant. El fet d'augmentar "artificialment" la sensibilitat del sensor digital es tradueix per una imatge final més sorollosa. En el món analògic, el fet d'utilitzar una pel·lícula més sensible a la llum provoca el conegut efecte de gra, més evident quan més alt sigui ISO/ASA.

De totes maneres, aquest gra o soroll no té perquè sempre ser un efecte negatiu. En fotografia analògica, sobretot, pot donar lloc a efectes pictòrics interessants. Les dues fotografies que es mostren a continuació han estat realitzades amb una de les pel·lícules de negatiu blanc i negre més sensibles que es troben avui en dia: 3200 ASA, és a dir, 32 vegades més sensible que la sensibilitat estàndard (ISO 100):

Ilford Delta Professional 3200 - Nu València

Ilford Delta Professional 3200 - Raph València

Petit apunt: quan parlem d'ASA estem parlant del mateix que ISO.

els modes d'exposició

Ahir vam parlar sobre l'exposició, avui parlarem dels mecanismes que ens permeten calcular-la.

Efectivament, la nostra càmera disposa de certs mecanismes per tal de calcular la quantitat de llum que necessitarem per obtenir una exposició correcta de la fotografia que volem fer: estem parlant del fotòmetre; un dispositiu que pot ser totalment extern; però que, avui en dia, la gran majoria de càmeres el porten incorporat.

És a partir de la informació que donen els fotòmetres, que obtenim les combinacions d'obertura de diafragma i velocitat d'obturació que necessitem per disparar i obtenir una exposició satisfactòria: el mode d'exposició serà l'encarregat d'obtenir una o altra d'aquestes possibles combinacions.

Tot i que no totes les càmeres, siguin digital o analògiques, porten incorporat tot el ventall possible de modes d'exposició,  aquests es poden resumir ens els que expliquem a continuació:

• Mode auto: selecciona automàticament la millor combinació obertura/velocitat. 
• Mode prioritat d'obertura: l'usuari selecciona l'obertura de diafragma desitjada, i la càmera calcula la velocitat necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode prioritat de velocitat: l'usuari selecciona la velocitat d'obturació desitjada, i la càmera calcula l'obertura del diafragma necessària per obtenir una exposició correcte.
• Mode manual: l'usuari selecciona ambdós paràmetres (obertura i velocitat).

La utilització d'un o altre mode pot tenir conseqüències sobre les nostres imatges. Si seleccionem el mode de prioritat d'obertura, d'alguna manera estem fixant la profunditat de camp de la nostra fotografia, deixant de banda la velocitat d'obturació. Aquest tipus de mode és, per tant, molt emprat ja que ens permet controlar de ben a prop l'estètica de la nostra imatge. No obstant, certes situacions poden requerir d'altres modes, com el de prioritat de velocitat: si volem "congelar" un objecte que s'està movent molt ràpidament (haurem de seleccionar una velocitat d'obturació prou ràpida per tal que aquest no surti mogut).

Ara bé, no pas en totes les situacions podrem arribar a trobar una combinació obertura diafragma/velocitat que ens doni l'exposició correcta; això ens passarà en el cas de les escenes poc il·luminades. Serà en aquests casos on haurem de tenir en compte l’altre paràmetre del qual disposem: la sensibilitat ISO, la qual ens permet, d'alguna manera, "simular" una escena de manera que tingués més llum.

Per últim, cal tenir en compte que, quan parlem d'exposició "correcta", aquest qualificatiu s'ha d’agafar amb pinces: correcta per la càmera o el fotòmetre vol dir que rep una quantitat de llum que la màquina considera adequada tècnicament parlant, però l’exposició correcta en termes estètics serà el fotògraf qui la decidirà.

Tot seguit, un exemple d'exposició "subjectiva":

Nu

qüestió de llum

Per capturar una imatge, amb independència de la càmera o tècnica utilitzada, necessitem un element bàsic: llum. Sense llum, no hi ha fotografia possible. Trobar la "quantitat" d'aquesta llum necessària per crear la imatge final és el que hom anomena exposició.

En fotografia analògica, la imatge és enregistrada quan exposem la nostra pel·lícula a la llum; en fotografia digital el sensor és el que rep la llum i la transforma en una imatge constituïda per píxels. L’interval de temps que duri l’exposició determinarà la fotografia final.

L'exposició resultant és la suma de tres factors:

• L'obertura del diafragma depèn de l'objectiu: a més obertura, més quantitat de llum el travessa. 
• La velocitat d'obturació és el temps que deixem "exposada" la pel·lícula o sensor digital a la llum: a més temps (dita obturació lenta), més llum entrarà. 
• El ISO/ASA mesura la sensibilitat de la pel·lícula o sensor digital respecte la llum que hi incideix: a més ISO, menys llum és necessària per aconseguir la mateixa exposició (estarem parlant d’una pel·lícula/sensor més sensible).

En definitiva, una exposició concreta de llum és la combinació d'aquests tres factors, la qual, no és única: es pot aconseguir també mitjançant diverses relacions d’obertura/velocitat. Aquesta característica també es coneix amb el nom de llei de reciprocitat.

Tot i així, que diferents combinacions donin lloc a una exposició idèntica en termes de llum, no vol dir que tinguin el mateix efecte sobre el resultat estètic de la fotografia. A continuació us deixem un exemple que il·lustra aquest aspecte: veureu que, si bé ambdues fotografies tenen la mateixa exposició, cada una d'elles s'ha realitzat amb una combinació d'obertura i velocitat diferent i, per tant, presenten profunditats de camp diferents:

llibres i polaroids (f:4,0 - 1/30 - ISO 200)

llibres i polaroids (f:16,0 - 1/2 - ISO 200)

tres en un

La fotografia HDR (High Dynamic Range: “Marge Dinàmic Ampli”) és una tècnica que s’utilitza per a la composició d’una imatge a partir de fotografies amb diferents exposicions; totes elles amb el mateix enquadrament (utilització del trípode) i amb un sol resultat final, que esdevé a partir de la unió de totes les anteriors.

I ens preguntarem: per què és necessària aquesta tècnica? Per què amb una sola fotografia no n’hi ha prou? La clau està en saber que el marge dinàmic d’una càmera és inferior al marge dinàmic de l’ull humà: nosaltres som capaços de veure situacions de gran contrast lumínic; però el sensor d’una càmera està limitat; motiu pel qual a vegades obtenim fotografies cremades o fosques.

Aquest tipus de fotografia permet que totes les zones de la imatge quedin perfectament exposades buscant sempre l’òptima exposició en cada part, encara que cada una tingui lluminositats molt contrastades. Així doncs, amb la fotografia HDR se’ns permet evitar zones cremades o zones amb moltes ombres, de manera que podem obtenir resultats sense perdre detall de cap part de la imatge que volem captar.

A continuació dos parells de fotografies fetes a partir de la càmera de l’iPhone4. En els dos casos la primera és una fotografia sense cap processat i la segona amb processat HDR (integrat a la pròpia càmera). En el primer cas es recupera el detall de les ombres i en el segon es corregeix la sobreexposició:

esglèsia Olot (STD)

esglèsia Olot (HDR)

bar Barcelona (STD)

bar Barcelona (HDR)