composar: tot un art (I)

L’ull humà percep les imatges d’una manera o d’una altra a través de la composició. La col·locació dels objectes/subjectes, els contrastos, els colors, les perspectives, els enquadraments, els enfocaments, etc. són alguns dels aspectes que hem de tenir molt presents a l’hora de fer les nostres fotografies.

És important saber composar per poder aconseguir el que volem transmetre. És tan important que aquest tema el separarem en dues entrades del bloc per tal de poder aprofundir més en algun dels punts. El que explicarem són algunes de les “regles” més importants a seguir; i que, tot i que sempre hi ha excepcions, les hem de conèixer.

• La primera regla, i més important, és la regla dels terços; la qual forma una quadrícula imaginària de 3x3 a la nostra fotografia i divideix la imatge en tres terços; verticals i horitzontals. Les quatre interseccions de les diferents línies marquen els punts forts; lloc on haurem de col·locar el punt d’interès de la nostra captura. Si ens trobem el cas que els punts d’interès són dos, haurem de buscar dos punts forts oposats, de manera que aquests formin una diagonal. La regla dels terços es segueix tant de manera vertical, com de manera horitzontal i la profunditat de camp hi té molta importància. Si la seguim, millorarem dràsticament la nostra composició fotogràfica. Un bon exemple de la regla dels terços és el que s’ofereix a continuació; el qual segueix la regla de manera vertical: els punts d’interès són les dues galetes  i estan situades als dos punts forts superiors.

galetes

• La composició cromàtica també és un dels punts més importants. Hem de saber jugar amb els colors, hem de trobar colors que no es mosseguin i que conjuntin correctament. Hi colors que combinen millor amb uns que amb d’altres; per exemple, el vermell i el verd són dos colors que lliguen molt (un camp de roselles). La gamma de colors és molt àmplia; i cada un d’ells es relaciona amb unes coses o amb unes altres. De la mateixa manera, hi ha colors que una fotografia ressalten més i donen la sensació d’estar situats en un pla més proper a nosaltres, com si haguessin avançat (com el vermell); en canvi, n’hi ha d’altres que sembla que es tirin enrere (com el blau). Tot i això, segons la combinació de colors, ressaltaran més uns o uns altres. Finalment, dir que la composició en color és molt més complicada que la composició en fotografies en blanc i negre; tot i això, hi ha imatges que necessiten el color per poder diferenciar els elements que la integren, i que aquests ressaltin degudament. Seguidament, un exemple d'una bona combinació de colors:

flors

I en la pròxima entrada, més apunts sobre la composició!

qüestió de llum

Per capturar una imatge, amb independència de la càmera o tècnica utilitzada, necessitem un element bàsic: llum. Sense llum, no hi ha fotografia possible. Trobar la "quantitat" d'aquesta llum necessària per crear la imatge final és el que hom anomena exposició.

En fotografia analògica, la imatge és enregistrada quan exposem la nostra pel·lícula a la llum; en fotografia digital el sensor és el que rep la llum i la transforma en una imatge constituïda per píxels. L’interval de temps que duri l’exposició determinarà la fotografia final.

L'exposició resultant és la suma de tres factors:

• L'obertura del diafragma depèn de l'objectiu: a més obertura, més quantitat de llum el travessa. 
• La velocitat d'obturació és el temps que deixem "exposada" la pel·lícula o sensor digital a la llum: a més temps (dita obturació lenta), més llum entrarà. 
• El ISO/ASA mesura la sensibilitat de la pel·lícula o sensor digital respecte la llum que hi incideix: a més ISO, menys llum és necessària per aconseguir la mateixa exposició (estarem parlant d’una pel·lícula/sensor més sensible).

En definitiva, una exposició concreta de llum és la combinació d'aquests tres factors, la qual, no és única: es pot aconseguir també mitjançant diverses relacions d’obertura/velocitat. Aquesta característica també es coneix amb el nom de llei de reciprocitat.

Tot i així, que diferents combinacions donin lloc a una exposició idèntica en termes de llum, no vol dir que tinguin el mateix efecte sobre el resultat estètic de la fotografia. A continuació us deixem un exemple que il·lustra aquest aspecte: veureu que, si bé ambdues fotografies tenen la mateixa exposició, cada una d'elles s'ha realitzat amb una combinació d'obertura i velocitat diferent i, per tant, presenten profunditats de camp diferents:

llibres i polaroids (f:4,0 - 1/30 - ISO 200)

llibres i polaroids (f:16,0 - 1/2 - ISO 200)

les dimensions són importants

En fotografia analògica, la pel·lícula és l’encarregada d’enregistrar les nostres imatges; en fotografia digital, aquesta funció està realitzada pel sensor digital que hi incorporen. Tot i que ambdós sistemes presenten característiques ben diferents, comparteixen un aspecte prou rellevant en el resultat final de les nostres fotografies: la grandària d’aquesta pel·lícula o sensor.

Aquesta característica que, en un principi, podria semblar secundària, té una importància clau, ja que defineix molts aspectes, com ara la qualitat de les imatges en termes de soroll, el marge dinàmic o la profunditat de camp: en general, com més gran és un sensor, més qualitat obtindrem. Però disposar d’un sensor (o pel·lícula) de gran format té un preu a pagar: el cos de la càmera veurà les seves dimensions augmentades en conseqüència; els objectius hauran de ser més grans (i, per tant, més costosos i pesats) ja que han de “cobrir” un suport més gran. Sembla doncs que, un cop més, la qualitat té un preu.

Apart de la qualitat intrínseca dels formats grans, també juga un paper important l’aspecte de la profunditat de camp: com més gran és un sensor, més petita és pot fer la profunditat de camp; és per aquest motiu que és tant difícil (a vegades impossible) aconseguir desenfocaments amb una càmera compacta, ja que el sensor és relativament molt petit i, per tant, queda tot molt “enfocat”.

Per altra banda, la indústria fotogràfica, conscient d’aquest problema, ha començat recentment a focalitzar part dels seus esforços en un tipus de càmera que intenta conciliar ambdós mons: el de la qualitat inherent dels sensor grans amb les reduïdes dimensions de les càmeres compactes. Estem parlant de les càmeres anomenades “mirror-less” (sense mirall), que s’estalvien el visor rèflex però mantenen els sensor gran d’aquestes. Però d’això ja en parlarem més endavant...

Us deixem amb un exemple de càmera de mig format antiga, la qual utilitza negatius de dimensions aproximadament sis vegades superior al del sensor d’una típica rèflex digital:

càmera mig format

una decisió difícil

Si els megapíxels no ho són tot i no són l’únic criteri a tenir en compte a l’hora d’escollir la nostra càmera, quins són aleshores els altres factors que hem de tenir presents? Quines característiques s'haurien de valorar a l'hora de comprar-nos una càmera?

El primer factor a tenir en compte és la grandària del sensor (o pel·lícula si parlem de fotografia analògica) que incorpora la càmera. Una càmera compacta sempre tindrà l'avantatge de poder portar-la a tot arreu, però degut al seu sensor de reduïdes dimensions, amb ella mai podrem aconseguir el desenfocament d'una rèflex, ni la qualitat inherent de disposar d'un sensor més gran. Per altra banda, una compacta també tindrà el problema afegit del soroll: quant més petit sigui el sensor, més sorolloses seran les nostres fotos.

Si finalment ens decidim per una càmera rèflex (o per qualsevol càmera amb sensor gran), tampoc totes les eleccions compten per igual. Un dels aspectes més oblidats a l'hora de decidir-se per una o altra és l'objectiu que hi incorpora: els objectius anomenats de "kit" solen ser poc lluminosos. Un objectiu poc lluminós no només implica haver d'incrementar l’ISO (amb el conseqüent augment de soroll que això implica) per obtenir la mateixa exposició que un altre de més lluminós, sinó que tampoc permet aconseguir una capacitat de desenfocament tan gran com la d'un objectiu més lluminós (ja que a més obertura de diagrama, menor profunditat de camp).

Evidentment, invertir més diners en un objectiu de bona qualitat implica fer concessions en altres aspectes; com sempre, la decisió dependrà de les nostres necessitats particulars però conèixer tots els factors que hi intervenen ens ajudarà en la nostra difícil decisió...

En el següent parell de fotografies trobareu un simple experiment en el qual s'ha fotografiat el mateix objecte però amb dues càmeres ben diferents: l'una és una compacta de 14 megapíxels i l'altra una rèflex de només 5 megapíxels, però dotada d'una objectiu lluminós de bona qualitat. Com podreu apreciar, per una banda amb la compacta ha estat impossible aconseguir el desenfocament de la rèflex i, per l’altra, si feu un zoom sobre ambdues imatges, veureu també una diferència notable en qualitat a favor de la rèflex, malgrat la menor resolució:

tasses càmera compacta Sony Cyber-shot DSC-W300 (mode manual f:5,6 - 1/20 - ISO 100

)

tasses càmera rèflex Olympus e1 (mode prioritat obertura f:5,6 - ISO 100)

profunditat de camp

La profunditat de camp és un dels elements bàsics que intervenen en la fotografia: es sol definir com la part de la imatge que queda enfocada. Així doncs, a més profunditat de camp, més zona enfocada. Si la foto està enfocada des del primer pla fins a l’horitzó, estaríem aleshores parlant de profunditat de camp infinita.

Aquesta característica, més enllà de l'aspecte tècnic en sí, té una importància essencial en la composició de la imatge final: escollir una profunditat de camp més o menys gran pot donar lloc a imatges amb expressions molt diferents.

Una profunditat de camp petita permet seleccionar quina part de la imatge quedarà enfocada i, per tant, donar-li una importància particular, ja que els ulls de l'espectador aniran dirigits a aquesta zona. Això ens permet escollir què és i què no important d'allò que s'està fotografiant i expressar la nostra opinió sobre l'objecte fotografiat.

Per altra banda, una profunditat de camp gran pot ser de gran interès en fotografies on la prioritat és poder captar el màxim de detall d'allò capturat.

Els factors que intervenen en la selecció de la profunditat de camp són diversos:

• Obertura del diafragma (a més obertura, menys profunditat)
• Grandària del sensor/pel·lícula (quant més gran, menys profunditat)
• Longitud focal (a més longitud focal, menys profunditat)
• Distància respecte l’objecte fotografiat (a menys distància, menys profunditat)

A continuació, una imatge amb poca profunditat de camp:

agulles